Entrevista al president Cambra Propietat Urbana Sabadell i Comarca, Antoni Quintana

“L’esperit d’ajut a les persones i el caliu que troben de la Cambra són els valors que la fan més potent i valenta en aquests moments actuals cada cop més difícils”

Sr. Quintana, en primer lloc, felicitar-lo a títol personal per ser president l’any del centenari, que de ben segur, és quelcom especial per a vostè, com ho està vivint?

Amb molta il·lusió però també amb preocupació. Fa nou mesos que es va declarar el primer estat d’Alarma pel coronavirus i en aquell moment tots creiem que potser a l’estiu hauríem arribat al que denominàvem “la nova normalitat”. Aquesta creença era errònia tota vegada que encara estem estancats i escèptics davant les xifres de contagis, amb molts establiments tancats, tocs de queda, confinament ciutadà, etc. etc. No és el millor escenari per fer volar coloms tot i que el primer centenari d’una Corporació com la nostra Cambra de la Propietat Urbana ens esperona, anima i ens dona forces per assolir un futur millor.

Què suposa que una entitat com la Cambra aconsegueixi arribar als seus primers cent anys d’existència? Som una entitat que ha sobreviscut a dues dictadures, una transició democràtica, i gairebé 40 anys de democràcia, amb governs de tots colors, i continuem sent-hi. Quin creu vostè que n’és el secret?

Aquest fenomen no es podria explicar sense existir unes arrels molt profundes i uns sòlids fonaments que han permès a la Corporació sortejar les naturals dificultats que comporta el transcurs del temps ans també aquelles altres inesperades i de greus conseqüències com la “Gloria” o la “Filomena” que sembla que ho han d’arrasar tot, però amb ganes i amb la feina ben feta fan que l’edifici pugui resistir totes aquestes pressions i també li dona força per afrontar nous reptes com han estat per exemple el de poder atendre no només als socis de Sabadell, ans també ampliar la nostre competència creant noves delegacions, una a Cerdanyola ja fa bastants anys, i últimament la de Granollers que comporta la nostra influència i cohesió amb els dos Vallesos per fer realitat aquells versos de Josep Carner i/o del Pere Quart manifestaven… “ com el Vallès no hi ha res”.

Quin creu que és el paper que han fet les Cambres, com la nostra, durant tots aquesta anys arreu del territori? Continuen mantenint l’esperit original dels fundadors de la mateixa?

Jo diria que l’esperit és el mateix però la naturalesa de la Corporació ha canviat radicalment. En els anys vint del segle passat les nostres Corporacions eren el que s’anomenava un “grup de pressió”, dominadores i amb un important poder polític real. Actualment ens hem convertit en entitats de servei per ajudar als socis i fins i tot als no socis oferint-los per molt poc preu un assessorament increïble; un important ajut en el complex món en que s’ha convertit la realitat actual, on tot es molt complex, no parlem tan sols de la realitat del món informàtic, de les xarxes socials, però sí de la burocràcia cada dia més nombrosa i lenta, i la Cambra s’ha proposat ajudar a solucionar tots aquests problemes, especialment fiscals, per a que els seus socis ho puguin compliementar amb l’ajut dels nostres professionals. En síntesi: l’esperit que manté actualment viu el caliu de la Cambra és el que la fa potent i valenta en aquest moments actuals cada cop més difícils.

Durant anys vàrem ser un organisme oficial i des de fa uns anys som una entitat privada que treballa amb un conveni amb els organismes públics. Què va suposar el fet de ser oficials durant anys i també com vam encaixar el fet de deixar de ser-ho? 

Durant molt anys i concretament fins el 1985 les Cambres de la Propietat es nomenaven “Cámaras Oficiales de la Propiedad Urbana de España” i eren Entitats Oficials que depenien del “Ministerio de la Vivienda” i existien en totes les Províncies espanyoles i també en ciutats importants. Jo mateix vaig assolir l’any 1972 el càrrec de Secretari per oposició oficial davant del “Ministerio de la Vivienda” i el primer destí que em va pertocar va ser el de Badalona i al cap de poc temps vaig poder aconseguir la ciutat de Sabadell per jubilació de l’anterior titular.

Hi havia un Cos de Secretaris nomenats pel Ministerio de la Vivienda i que eren assimilats a qualsevol altre funcionari públic. Personalment recordo una frase de Director General del Ministerio de la Vivienda Español quan em va fer jurar el càrrec i em va afegir “Desde ahora eres el representante del Ministerio dentro de la Junta Directiva de la Corporación”. Les quotes de la Cambra eren obligatòries per tots els propietaris de finques urbanes i la quantia depenia del import del IBI (abans “Contribución Territorial Urbana”) i fins i tot es podria exigir el pagament per via recaptatòria a traves de la Hisenda Pública espanyola.

Aquesta situació es va acabar de cop amb un Real Decreto Ley (d’aquests que avui estan tan de moda) signat pel Ministre català, el Sr. Josep Borrell, el qual preveient els possibles recursos contradictoris que es van muntar ràpidament contra dita decisió, ho va traslladar al Parlament de l’Estat espanyol, el qual en aquells moments el PSOE tenia majoria absoluta, i la decisió fou íntegrament ratificada i “adeu-siau” a les Camaras Oficiales de la Propiedad Urbana, que quedaven dissoltes per ministeri de la llei. Afortunadament va haver-hi algunes excepcions, concretament pel que respecta a les Cambres de Catalunya, a les del País Basc i algunes altres de Castella i Lleó, que tot i ser dissoltes com a Cámaras Oficiales van poder sobreviure, però ja com a Cambres de la Propietat Urbana, havent perdut la oficialitat, i convertides en unes corporacions de naturalesa mixta tutelades per les diverses autoritats autonòmiques, que les van voler i poder mantenir.

Aquí s’ha de reconèixer la valentia del nostre Ex-President, el Sr. Jordi Pujol, que va plantar cara al Ministerio de la Vivienda amb un recurs fonamentat en que havien ja estat cedides a la Generalitat de Catalunya les competències en matèria d’habitatge, i aquesta és la causa de que encara a Catalunya existeixin deu Cambres de la Propietat Urbana. Ara bé, el personal es va convertir en treballadors d’una empresa semipública en comptes de funcionaris d’una Corporació, i l’antic Cuerpo Oficial de Secretarios de Cámaras de la Propiedad Urbana de España, per raó de les naturals jubilacions, es va liquidar i extingir. D’aquí s’esdevé la figura del Gerent, elegits per les Juntes de cada Cambra, però subjectes a la legislació laboral, i que actuen i fan també la funció de Secretaris de les Juntes a les Cambres catalanes.

Els propietaris no sempre tenen bona premsa. Què li diria a algú que opina que els nostres associats són gent que no té en compte la situació de vulnerabilitat de la gent, ara més que mai, i que només vol fer negoci amb les seves propietats?

Aquesta pregunta és un tant capciosa. Les actuals Cambres de la Propietat, que per cert estem davant d’un fenomen important de creació i fundació de noves Cambres arreu de tot l’estat Espanyol (Madrid, Huelva, Almería, y també en tràmits Zaragoza, Valencia, Málaga y Cádiz ), son unes Corporacions que tenen per bandera la defensa del Dret declarat al article 33 de la Constitució a la Propietat Privada, si bé esclareix que aquest dret també ha de tenir en compte una funció social. De fet, i pràcticament en tots els països d’Europa existeix aquesta definició i finalitat. L’exemple més clar és el que va introduir la Llei d’Expropiació Forçosa que va incorporar com premissa prèvia per aplicar-la la declaració d’utilitat pública i la causa d’un interès social a canvi de la entrega o contraprestació d’un justipreu que compensi als propietaris de la pèrdua o limitació del seu dret de propietat.

Ara bé, ens hem d’afrontar a la pregunta de quin és el límit d’aquesta limitació i quan aquest límit o sostre pugui convertir-se en un “abús de dret”. I aquí entrem en el gran fet i importància de les Cambres de la Propietat, acollint als propietaris que vulguin lliurement afiliar-se, pagant unes quotes realment molt minses i que els hi atorga protecció, seguretat i assessorament.

Els nostres propietaris son gent senzilla, normalment petits propietaris, màxim 3,4,5 finques, fruits dels seus treballs al llarg de la vida, per garantir-se un complement d’una jubilació cada moment més qüestionada. No son “grans tenidors”, paraula nova que ha sorgit d’unes interpretacions d’un capitalisme desenfrenat i que no necessiten de les Cambres perquè compten amb grans patrimonis, equips d’assessors molt eficients que costen molts diners i que els poden pagar, i que realment tenen important influència a la societat occidental.

Els socis de la Cambra son “petits tenidors” i que poden trobar en la Corporació local o comarcal un aixopluc davant una Administració Pública cada cop per ferotge, i que vol últimament fer pagar a aquests “petits tenidors” el que no havien fet com caldria els deures de preveure la creació d’un habitatge públic a disposició de la gent que se’n diu vulnerable i que hagués pogut donar solucions als problemes que NO HAN VOLGUT VEURE des de fa bastants anys, i que fa molt difícil el compliment del que estableix l’article 47 de la Constitució, de que tota persona humana te dret a un habitatge digne, i que els Poder Públics -també ho diu l’article de la Constitució amb caràcter imperatiu- promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret.